PAC 4 POSTFOTOGRAFIA

Imatge 1

Imatge 2

Imatge 3

Títol: El teatre i

1. CREACIÓ FOTOGRÀFICA

El projecte fotogràfic que he creat està inspirat en un altre tipus d’activitat comunicativa, que considero, personalment, d’una gran vàlua i que forma part del món de les arts escèniques, concretament del teatre. El que pretenc és mostrar tota la feina que suposa la posada en escena i la representació de qualsevol expressió que es vulgui mostrar i que tants moments emotius ens poden aportar a les nostres vides.

Tot va començar en una visita a l’exposició anomenada “La Cubana 40+1 anys: un viatge del no-res fins al 2021”, al Miramar Centre Cultural de Sitges, en la que gairebé 10.000 persones, entre d’altres jo, es va sorprendre de la quantitat de trastos, endimaris (mot que es fa servir sobretot al Penedès i Garraf) -vaja andròmines-, molt ben posades i ordenades, que formen part de l’exposició dels 40+1 anys de la companyia de teatre. En aquesta visita vaig fer més de 50 fotografies, ho volia captar tot i, sobretot, deixar una prova gràfica d’aquella immensitat de peces, estris…elements i objectes ben plens de color i de textures que en algun moment havien tingut la seva importància i el seu protagonisme.

La història de la companyia es va iniciar a Sitges, a través del grup de Teatre «La Cubana» que es va formar a l’any 1980 de la mà de Vicky Plana i Jordi Milán amb vocació clarament amateur (teatre d’aficionats) que a Catalunya per tradició familiar, d’una manera o una altra, es genera aquest entusiasme pel teatre atesa la gran quantitat de centres culturals, recreatius, parroquials, etc., que, sortadament, tenen el seu petit escenari.

El grup es va acabar professionalitzant a l’any 1983 i el nom es va escollir d’entre una llarga llista, entre els quals hi havia el nom d’un antic negoci que es deia “La Cubana”, que sonava a aventura i tenia relació amb Sitges. A principis del segle XX, molta gent de la costa catalana va marxar a fer fortuna a Les Amèriques. Els pocs que tornaven amb diners, eren anomenats “americanos” o “indianos”. A Sitges, com que quasi tothom anava a Cuba, també els deien “cubanos”. Pertànyer a una família de “cubanos” era pertànyer a una família aventurera, així com passa a “La Cubana”, on el teatre és concebut com “un tot”. Des de la forma de pensar-lo fins la manera de fer-lo. Els seus integrants, a més a més d’actuar, fan de tot. El seu treball es basa en l’observació, recreen situacions teatrals que passen a la vida quotidiana, però sempre presentades en clau d’humor. També cal dir, que en els muntatges, a tothora, hi ha una sèrie de constants: el joc com a expressió teatral, la sorpresa, la transgressió d’espais i sobretot els seus personatges. Uns personatges que adquireixen vida pròpia i que van més enllà del guió preescrit. Una altra peculiaritat és la participació del públic, en que com a font d’inspiració principal, se sent protagonista.

Des de l’obra “Dels vicis capitals” en 1980, fins a “Adéu Arturo” de 2022, han representat més de 18 obres de teatre (Gente Bien, 2016; Campanades de Boda, 2012; De la Gran Via al Paral·lel, 2008; Cómeme el coco, Negro 2007; Festa dels 25 anys, 2006: Nuts Coco Nuts, 2005; Mamá quiero ser famoso, 2003 etc.) També amb grans títols a la petita pantalla, durant els anys 90, entre ells “Teresina SA” de 1992 i d’altres intervencions a la televisió estatal com en el programa “El día por delante”, amb Pepe Navarro i diverses actuacions per diferents pobles de l’estat espanyol. Bé, es pot dir que ha estat una companyia “tot terreny”, han muntat petits i grans espectacles, han fet televisió, han organitzat i animat inauguracions, convencions, “saraus publicitaris”, etc. Han utilitzat com escenaris: els teatres, els mercats, les esglésies, els transports públics… i sobretot, el carrer. Segons diuen ells, el carrer ha estat la principal font d’inspiració, i el consideren, en realitat, la gran escola de La Cubana.

Cal destacar també que el programa “Sense Ficció” de TV3, va estrenar l’abril passat el documental «Més enllà de La Cubana», dirigit per Jordi Call i produït per Minoria Absoluta, on es feia un repàs dels 42 anys d’història de la companyia a través de les veus d’alguns dels 172 artistes que han format part de la “família cubana”.

2. JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL

L’obra es relaciona amb els nous plantejaments fotogràfics de la postfotografia, que sota el concepte de fotografia creativa, s’emmarca en un tipus de fotografia feta des de perspectives no convencionals, que ensenya nous angles i enquadraments sorprenents, que admet l’experimentalisme, i que porta a considerar el mitjà fotogràfic com l’instrument de la «Nova visió». Moviment que es va desenvolupar en la dècada dels anys 20 del segle passat (període entre guerres) i que es caracteritzava principalment per la consideració de la fotografia com una pràctica artística, i no només com una font de realisme documental, amb unes finalitats que es desenvolupaven en els temes següents: objectivitat i realitat; enquadraments exagerats; joc de llums i obres (per fer contrast amb formes); fotomuntatges i collages; creativitat; contrapicats i picats; contingut didàctic; amb pretensions d’allunyar-se de la pintura i del model pictòric; ús de la fotografia com a art (fotografia experimental) i amb funcionament de segon ull.

Aquestes característiques les van plasmar i dur a terme artistes com a László Moholy Nagy, professor i teòric de l’art i de la fotografia a l’escola Bauhaus alemanya i Edward Steichen, fundador juntament amb Stieglitz del Photo-Secessionist Group: Molt implicat en els moviments d’art modern de la mà de Rodin, al que va conèixer quan estudiava pintura a París. Durant la Primera Guerra Mundial, va dirigir la fotografia aèria per a les Forces Expedicionàries de l’Exèrcit. “A portrait is not made in the camera but on either side of it.” – Edward Steichen (“Un retrat no es fa a la càmera sinó a banda i banda”). Així, obres amb un marcat significat com Stamp Collage, Photographs From ‘The Family Of Man’ By Edward Steichen i “Collage of Charlie Chaplin” art print by edward steichen,

La temàtica de l’obra que presento pretén mostrar la laboriositat que suposa la posada en escena i la representació de qualsevol expressió que vol aconseguir allò pel que s’ha pensat i creat i, que en aquest cas, forma part d’una exposició que mostra tota una vida de personatges i objectes dedicats al teatre. Com ja he comentat, vaig fer més de 50 fotografies, ho volia fotografiar tot i, sobretot, deixar una prova gràfica de que aquelles quantitats de peces, i objectes ben plens de color i de textures diferents, en algun o en molts moments, havien inspirat i havien format part directament d’un projecte.

Aquest treball es relaciona amb el context històric, social i polític del present més actual, amb la comèdia i la tragèdia que és la vida, en què la nostra pròpia vida és personatge indiscutible, i que en tots aquests àmbits es representa dia a dia. Encara que també, més aviat tràgica, amb obstacles constants i amb situacions de destrucció permanent, però que ens atorga alguns moments per trobar la satisfacció i la alegria, si més no, quasi bé pocs o no lo suficient inspiradors i perduradors.

Les imatges es troben totalment identificades amb el món actual digital, no queden per res fora de lloc, i poden ser perfectament representacions que es trobin a les plataformes digitals. Amb la finalitat de ser una ficció que simuli una realitat divertida plena de vida i color, com passa a la tasca que fa la companyia de teatre en la que el seu treball es basa en l’observació i figura situacions teatrals que passen a la vida quotidiana, però sempre en to divertit, en clau d’humor, i on el joc com a expressió teatral, la sorpresa, la transgressió d’espais i sobretot amb els seus personatges, que adquireixen una vida pròpia i que van més enllà del guió que han de seguir, en el que motiven a participar a un públic divers que participa, cadascú amb les seves característiques, i que se sent per uns moments important i a la vegada protagonista.

2. JUSTIFICACIÓ FORMAL

L’obra que he creat està formada per diverses imatges originals aconseguides i que han resultat una peça única cadascuna d’elles. He utilitzat la tècnica del fotomuntatge digital i ha estat creat amb l’editor de fotografia i vídeo Pic-collage integrat a l’iPad Air 2, perquè el dispositiu d’Apple ofereix una saturació de color i tons més càlids que d’altres.
Les característiques de les imatges són les següents: Cal dir que en totes les fotografies s’han captat amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, amb la mida de 3024 x 4032 mm. Les fotografies oscil·len entre un pes de 900KB i 2.9 MB. ISO20, ISO64, ISO80, ISO160, ISO250, ISO320, ISO400, ISO800, ISO1000.
Imatge 1 – Fotomuntatge: Colors amb cert nivell connotatiu, amb elements i aspectes que poden evocar records, sentiments, significats, valors màgics.

Imatge 2 – Fotomuntatge en el què he utilitat el recurs expressiu: Blanc i negre. En aquest sentit, l’ús de les imatges com una declaració d’intencions. El propi artista Hiroshi Sugimoto comença els seus projectes als anys setanta i pren la decisió de treballar en blanc i negre amb temps d’exposició extremadament llargs en els que utilitza la tècnica per a expressar idees tan vastes com temps i espai. Les fotografies en blanc i negre solen rememorar records nostàlgics, ens recorden el passat, ens porten enrere en el temps en llançar-nos en paracaigudes a un passat tan pròxim però mai tan llunyà. Fotografiar en blanc i negre és a vegades la solució a algunes preses d’imatges que en color no transmeten les emocions adequades, i màgicament, transformades en blanc i negre, adquireixen un sabor diferent, així ho expressa la fotògrafa Dania Beatriz.
Imatge 3- Fotomuntatge en el què he utilitat el recurs expressiu: Seqüencialitat i pas del temps. La fotografia és temps i el temps és creació. Sense temps no hi ha fotografia. La fotografia neix de la relació entre llum i temps, sense aquests no s’esdevé el fet fotogràfic perquè l’acció fotogràfica es basa en la temporalitat. Com he representat en la meva obra, el muntatge es tracta d’unes imatges icòniques que volen connectar amb un públic, dins d’una obra la secuencialitat que es correspon amb una sèrie de fotogrames que estableixen una història amb la sèrie d’elements que se succeeixen els uns als altres i que guarden relació entre ells: una juxtaposició d’imatges que configuren una reflexió o relat. Des de l’inici de la representació amb tots els elements que en formen part fins el moment en que es presenta davant de l’espectador.L’autor fonamental en aquesta tècnica és Hiroshi Sugimoto, que construeix un fort corrent d’ancoratge en allò que és purament fotogràfic en treballar des d’una perspectiva analògica amb càmeres de gran format en què la suma del temps és el que construeix la imatge. En diverses sèries en què fotografia teatres, cinemes i mars, la imatge es construeix mantenint obert el diafragma durant el temps complet de projecció de la pel·lícula, amb la qual cosa la saturació de llum ve de la suma de temps i aquest produeix la imatge des del punt de vista conceptual. He copsat en el meu treball, el que afirma Sugimoto que el seu mètode fotogràfic és diferent al de la majoria dels fotògrafs: primer té visions, imagina el que vol aconseguir i després resol els problemes tècnics. Posteriorment el treball es converteix en un procés d’assaig-error, fins que el resultat coincideix amb el que havia imaginat.

BIBLIOGRAFIA

– Mòdul “Enfocaments teòrics en l a fotografia” l ‘apartat: “Debats transversals”.
– Mòdul “Referències i pretextos artístics”: De la natura morta a l’objecte; Retrat i autoretrat; Arxiu, creació i ús; Postfotografia.
– Mòdul “Recursos expressius”: Blanc i negre i Seqüencialitat i pas del temps.

– La Cubana. (s. f.). https://www.lacubana.es/. Recuperado 18 de mayo de 2022, de https://www.lacubana.es/

– Jordi Call, Minoria Absoluta (2022, 30 marzo). Més enllà de La Cubana. Recuperado 15 de mayo de 2022, de https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/mes-enlla-de-la-cubana/video/6151615/

– Lazlo Moholy Nagy. (s. f.). Lazlo Moholy Nagy. Recuperado 18 de mayo de 2022, de https://www.all-about-photo.com/photographers/photographer/481/laszlo-moholy-nagy

On Photography: Edward Steichen, 1879-1973

– Edward Steichen. (s. f.). Edward Steichen. Recuperado 19 de mayo de 2022, de https://www.icp.org/browse/archive/constituents/edward-steichen?all/all/all/all/0

– HIROSHI SUGIMOTO. (s. f.). HIROSHI SUGIMOTO. Recuperado 19 de mayo de 2022, de https://www.sugimotohiroshi.com/

– CLUB F2.8. (s. f.). CLUB F2.8. Recuperado 20 de mayo de 2022, de https://www.daniabeatrizfotografiasypinturas.com/